Recuperant la il·lusió d'entrenar.

Ja porto unes temporades sense fer-me càrrec de cap equip. Vaig perdre la il·lusió i les ganes d'entrenar, però m'he mantingut en contacte amb aquest esport. Des de que tinc un rol més secundari, m'he dedicat a observar, aprendre noves maneres de gestionar els equips i noves coses que ensenyar ja que, quan vaig començar, va ser com tirar-se a l'aigua sense saber nadar. Pero crec, en general, que no m'he ofegat en aquesta etapa i ho he fet mig bé... Simplement va arribar un dia en què em vaig cansar d'esforçar-me al màxim, em vaig cansar de nadar, potser perquè vaig voler aprendre massa ràpid, apuntar massa alt quan realment había d'haver avançat a braçades més petites... 

Com a entrenador, sempre he volgut estar proper als meus jugadors i jugadores, donar-ho tot per ells, pel seu bé individual i col·lectiu. Guardo molt bon record de la gran majoria d'ells, i el record encara és viu perquè, ara ja més grans, encara em trobo a alguns d'ells pel carrer i em brinden bones paraules, afecte i somriures cada cop que parlo amb ells. Però, com en tot a la vida, no es pot ser bo per a tothom, en aquesta societat malalta d'egos, orgullosa i envejosa, excessivament crítica i destructiva en la que vivim. Potser és aquest un dels altres motius per els quals no entreno, per haver rebut algunes punyalades d'allà on no t'esperes que baixin. O potser perquè m'he capficat massa en voler obtenir alguna gratitut de qui, simplement, encara no sap ni sabrà valorar la feina que fem els bons entrenadors.

I després d'aquestes vivències arribo aquí, a la secció de bàsquet del Geieg. Concretament a la mítica pista que carinyosament anomenem "El Pou". I arribo de la mà d'uns grans amic, seguint amb el rol que porto des de fa unes temporades. 

Al principi estava una mica desubicat, com algunes de vosaltres heu dit, se'm feia i encara ara se'm fa, a vegades, una mica gros forma part d'aquesta família. Però des del primer moment que tenia ganes d'ajudar amb lo poc que se del bàsquet.
Ja des del primer día em vaig sentir bé. Notava en vosaltres jugadores un sentiment pel bàsquet que feia anys que no vivía. Envoltat d'un bon ambient competitiu, mica en mica, he anat recuperant la flama d'ensenyar bàsquet, de dirigir partits i entrenaments, d'emprenyar-me perquè les jugadores estan atontades i d'alegrar-me perquè les mateixes jugadores venen amb ganes d'aprendre a cada entreno y amb ganes de competir a cada partit. Així que... Moltes gràcies Marc per donar-me confiança per ajudar-te en els entrenos i partits. Gràcies "Pantri" per sempre tenir un lloc on agafar-me cada cop que celebràvem un triple. I moltes gràcies Èlia, Alba, Lidia, Iria, Mònica, Paula, Annia, Anna, Nuria, Maria, Aura i Mara per haver encès de nou aquesta flama.


... A base d'experiències estem forjant el nostre caràcter, però hi ha coses que no canvien. No deixeu d'emocionar-vos per aquells petits detalls que us puguin donar una espurna d'alegria a la vida. Jo he après a no esperar res de ningú, pero espero que guardeu aquesta temporada en el record de la mateixa manera que jo us recordaré a vosaltres.